Dinamo - H.P. Lovecraft

Coberta

Fitxa Tècnica

Introducció

«La més antiga i més forta emoció de la humanitat és la por, i la més antiga i forta classe de por és la por a allò que es desconeix» Howard Phillips Lovecraft

Ens agrada l’inqualificable Lovecraft. Ens agraden els seus hipnòtics relats d’indescriptible horror còsmic, on preval la insinuant atmosfera sobre l’escumosa acció i l’important no són els innombrables esdeveniments ni els mòrbids moviments, sinó les vagues condicions, les evasives aparences.

I com que ens agrada, li hem dedicat aquest transpuant número doble, demanant l’abjecta col·laboració desinteressada dels nostres dibuixants preferits (no hi són tots, però ho són tots els que hi són) i contactant amb tèrbols especialistes en el tema.

També hi són les ominoses seccions habituals. I nous fitxages sinistres i més relliscoses pàgines. I la xiuxiuejant entrevista, aquest cop a l’admirat Joan Perucho. I el turbulent Fòrum, que ha crescut sòrdidament i que encara volem que creixi més: animeu-vos, esperem borbollejant les vostres protoplàsmiques col·laboracions!

ηττπσ://ξα.ϛατ/βΨΥΣγ

Guia ràpida per a pronunciar Cthulhu

Un dels grans dubtes dels seguidors i aficionats a Lovecraft és, sens dubte, com es pronuncia el nom del més celebre dels seus personatges l’innombrable Cthulhu. Hem hagut de recòrrer a diverses fonts per esbrinar-ho.

Hi ha tres formes usuals de pronunciar Cthulhu, la primera d’elles, i molt comú, és la sugerida per Chaosium al joc de rol La crida de Cthulhu. En tots els seus productes afirmen que la pronunciació he de ser: kuh-thul-hu.

Una altra pronunciació, utilitzada per molts estudiosos de Lovecraft, és una forma basada en una revisió dels contes de Lovecraft, on Cthulhu és sovint anomenat Clooloo o Clulu. Malhauradament aquesta forma no contempla el so representat per la combinació “th”.

La pronunciació preferida es una barreja de les dues anteriors. El so “h’ és aspirat, similar al so “h’ anglès al començament de mot. Les quatre primeres lletres aniriem juntes produint un so similar a un esternut, K’thu-lhu.

D’acord amb Lovecraft: “El so actual, és com Xhlul’hloo, amb la primera sillaba pronunciada de forma gutural i molt tancada. La millor aproximació que un pot fer es un grunyit o un estossec, possant la punta de llengua en el paladar, per pronunciar les sil.labes Cluh-Luh. Aquesta seria la forma per als humans; per altres entitats seria diferent.”

Qui és Lovecraft avui? (de Lluís Salvador)

Després d’haver estat un lovecraftià irreductible durant anys i d’haver escrit pròlegs, articles i ressenyes sobre el tema, quan se’m va plantejar fer aquest article no vaig poder deixar de pensar : “encantat, però que pot aportar de nou?”

Treballo en una llbreria, i això em permet l’accés als gustos del públic jove. I són gustos, creieu-me, majoritàriament força cutres. D’acord que el gènere no és que hagi evolucionat més enllà d’Stephen King i una renovació avortada de Clive Baker, però per què es limiten els lectors a les semicutreries d’una Anne Rice entestada en solucionar el seu modus vivendi a base de segones parts?

I malgrat tot, es mou. El prestatge de Lovecraft, vull dir. Per tant, cap plantejar-se que el bo de Howard Phillips té alguna cosa que dir avui en dia, però què?

Podriem començar amb el de sempre, amb la història del gènere de terror, el gòtic, Poe, etc., i alguna cosa d’aquestes hi haurà, però més endavant. La questió és que segueix sent un autor conegut i reconegut pel públic.

La veritat és que Lovecraft acumula un munt de defectes, i aquests han estat estigmatitzats en innombrables ocasions: és reiteratiu, verbós, apilador d’adjectius -“la innominable massa llefiscosa es desplaçava bavejant sobre les abominables inscripcions esculpides més enllà dels eons per infrahumanes i boges criatures…”; el text no és de Lovecraft però la idea és quelcom aixi-, poc realista, incoherent de vegades…

Tot això s’ha dit, i no nego que pel que fa als adjeclius sigui cert, però HPL manté unes virtuts que són molt superiors als seus defectes.

Per exemple, la seva coherència intema. No en va les narracions principals de Lovecraft han estat batejades com Mites. De Cthulhu, encara que realment el millor nexe seria, a nivell quasi humà, Nyarlalhotep. En efecte, cada relat dels Mites aporta un nou tret a una cosmogonia tan fascinant com la grega (i més inquietant). No és d’estranyar l’atraccio per un món en que a les profunditats de R’lyeh un déu mort somnia. A Lovecraft se li poden discutir moltes coses gramaticalment, però la creació d’aquests déus, la seva morfologia, la seva alienitut a nosaltres, els seus vestigis pels quals els podem conèixer, són sens dubte l’obra d’un mestre de la imaginació.

Els vestigis són importants, perquè representen potser el més gran joc literari que s’hagi creat mai: el Necronomicon, el Liber Ivonis, el Culte des Ghoules, l’àrab boig Abdul Alhazred, l’infame Raufft… Tots donen joc i tothom s’hi apunta (en ocasió recent, un article escrit per Jacinto Antón per a El País, publicat enguany). Si tingués un duro per cada cop que, com a llibreter, m’han demanat el Necronomicon, seria propietari de l’illa de Bermuda, amb llaç i tot. El joc té la seva gràcia ja que barreja ficció i realitat, la qual cosa el fa creïble fins al punt que alguns han fundat una església als USA dedicada al culte dels Primigenis -i dic jo : què els importarà a ells? De fet, alguns d’aquests llibres existeixen. Es coneix una còpia del De Masticatione Mortuorum in Tumulis Liber, i tinc l’honor de posseir un exemplar de l’Ars Magna et Ultima, per altra part no tan inaccessible, ja que va ser publicada per l’Editora Nacional, encara que L. S. de Camp el dona com a invenció. No recomano a ningú que els intenti aconseguir, ja que són un pal. Una cosa és la literatura i una altra, la realitat prodigiosa la idea de barrejar ficció amb obres existents i produir aixi una obra tan propera al lector.

Però més prodigiosa és la idea central : als déus Antics no els importem gens ni mica. Ells viuen en el seu món, apart, no sotmès a les nostres lleis físiques ni biològiques. Lovecraft, un pas per davant de la psicologia, la teologia i la mecànica quàntica, crea un univers on aquests deus juguen a quelcom propi i devastador. Si algú aixeca un segell que guarda la porta serà un humà, però qui li ho agrairà? Cthulhu no, per descomptat. Ells seguiran el seu camí, mirant altres coses, veient altres colors, continuant les seves velles disputes.

Tot i això, els déus segueixen estant. Ominosos, omnipotents, a punt de despertar, d’aquí a un any, d’aquí a mil anys…qui sap? Però algun dia ho faran. I qui entrevegi als Primigenis només té un camí, que porta a la bogeria i a la mort.

És la idea d’aquest horror omnipresent, còsmic, la que representa la major collada de cargols del terror, i la que inaugura el terror modern. Els Mites de Cthulhu son en literatura allò que l’existencialisme és en filosofia. Suposo que és per això que Lovecraft atreu i fascina a certes edats, principalment adolescents. A la fi, surten a un món ple d’interrogants i tant o més amenaçador que el que troben en la ficció. Crec fermament que el gènere de terror és una mena de catarsi que, en llegir-lo, ens allibera dels nostres temors més immediats, mostrant-nos-en d’altres de més entitat que, per a més inri, els succeeixen a d’altres, quedant el lector incòlume. Suposo que és per això pel que segueix sent llegit Lovecraft avui pels joves. Els altres el llegim perquè ens agrada; sí, malgrat els adjectius.

Ah! Havia promés una mica d’història del gènere. Aquí va, abreujada.

En un principi era el fantasma. Molt de temps després va venir el gòtic, caracteritzat per l’exotisme dels seus indrets, la tenebrositat de les seves estances i la damisel·la enguniejada (A. Radcliffe, M. G. Lewis). Apareix el romanticisme (Frankenstein i els contes de Hoffmann). Aleshores arriba Poe i revoluciona el gènere (llegiu, llegiu…). Res més fins a Lovecraft que porta l’horror còsmic anys abans de la bomba atòmica. Robert Bloch, deixeble de l’anterior, inaugura el terror psicològic (Psicosi) i una sèrie que arriba fins als Divendres 13 no-sé-quantes-parts i similars. Stephen King posa les bases del terror quotidià (Salem’s Lot) en companyia del molt millor Rampsey Campbell. Clive Barker (Hellraiser) combina Lovecraft, Bloch i King i li surt quelcom on el gore es fa art, la normalitat ominosa, i la ment s’extravia (En els turons, les ciutats, El tren de la carn de mitjanit… obres mestres). Clive es ven al millor postor, a King ningú li discuteix ni una coma, els anteriors fan malves i el gènere s’enfonsa. Fi.

Si Lovecraft aixequés el cap, se sentiria orgullòs del seu llegat, però els clavaria de bofetades. Però si Lovecraft aixequés el cap, potser Cthulhu existiria de veritat.

Lovecraft Dibuixat

Una part important d’aquest número són les il·lustracions. La proposta era fer un dibuix sobre el tema “Lovecraft”, deixant la porta oberta a qualsevol interpretació. Aquí us oferim una petita selecció.

Totes les imatges a continuació són © 1997 dels corresponents autors.

Il·lustració de Tamayo

Alfonso García Tamayo ha optat per representar al propi escriptor

Il·lustració d’Albert Monteys

En una versió sui generis dels Mites de Cthulhu Albert Monteys presenta un habitant d’Innsmouth

Il·lustració de Lluïsot

Lluïsot s’ha atrevit a obrir el terrible Necronomicon

Il·lustració de Tha

En Tha presenta una il·lustració genèricament lovecraftiana

El que hi ha darrere el mirall: Entrevista a Joan Perucho (Fragment)

“- Ah, Lovecraft! M’agrada molt! La veritat és que fa algun temps, aquí no el coneixia ningú. El meu primer contacte amb la seva obra va ser cap als anys 50, quan jo treballava al setmanari Destino. En aquella època jo feia sovint viatges a França amb en Nèstor Lujàn, amb la finalitat de comprar llibres. Era allò que se’n diu viatges de recerca, no només literària sinó també gastronòmica.. fèiem uns àpats increibles i ens ho passàvem d’allò més bé!

“En una de les llibreries que visitàvem vaig trobar, dins una col·lecció que es deia Present et Futur i que dirigia en Claude Mauriac (fill del famós François Mauriac), una obra que es deia La couleur tombé du ciel. Aquell títol, el color que va caure del cel, era molt enigmàtic, però també era molt enigmàtic l’autor, que de cognom es deia LOVE-CRAFT, així és que decidí comprar-lo, però sense donar-li massa valor… fins que el vaig llegir, i em vaig quedar atònit, absolutament impressionat. Vaig descobrir que no solament era un bon llibre de contes fantàstics, sinó que també et catapultava cap a un món absolutament inèdit, un món amb una mena de presències estranyes, que no eren fantasmes… uns éssers que, d’una manera discreta, eren els amos del món.

“La lectura d’aquell llibre em va afectar molt. Es tractava d’un descobriment que jo havia fet, sense cap mena de referència literària, de manera que em vaig interessar per aquell individu i vaig començar a investigar… i vaig saber que era un home molt alt, molt imaginatiu, molt ingenu, molt virginal, que no sabia el preu d’un bitllet d’autobús ni quasi res del món concret… la seva dona li ho comprava tot, i ell no en sabia res de res de les coses quotidianes, però en canvi tenia la capacitat de crear altres móns, móns que ell s’havia muntat i on habitaven aquests éssers gelatinosos…

“Vaig començar a comprar més llibres d’aquest home, fins que vaig tenir tots els que s’havien traduit al francès, i aleshores vaig escriure Amb la tècnica de Lovecraft, que va ser el primer text literari que va sortir a Espanya referit a aquest escriptor.

“A mi m’agrada Lovecraft, i suposo que això es deu de notar en les meves obres. Fins a l’extrem que el collectiu d’escriptors Ofèlia Dracs em va dedicar la seva obra Lovecraft, Lovecraft!”

Fragment de l’entrevista feta per Amadeu LeBlanc i Pep Bobina

Enllaços Externs

• Susurros en la Oscuridad: Dinamo #3-4: H.P. Lovecraft